7.1 Aldea global i mitjans de comunicació de masses
7.1.1. Marshall McLuhan
Marshall McLuhan va ser un educador, filòsof i estudiós canadenc. Professor de literatura anglesa, crítica literària i de teoria de les comunicacions. McLuhan és conegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i és reconegut com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura.
Durant final dels anys 60 i principis dels anys 70, McLuhan va encunyar el terme “aldea global” per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.
McLuhan és el creador de nombrosos conceptes avui molt populars sobre els mitjans de difusió massiva i la societat de la informació, com ara la "Galàxia Gutemberg", la "veïnatge universal", la diferenciació entre mitjans "freds" i "calents" i la descripció dels mitjans de comunicació com "extensions" de la persona.
A La Galàxia Gutemberg, 1969 ens diu que l’impremta va fer necessària la lectura. Les escoles es van crear per a ensenyar a llegir, escriure, comptar....
A L’aldea global, 1979 diu que la informació no té fronteres, que al mateix moment podem rebre una informació a qualsevol part del planeta. El camp de les emocions també entra dins d’aquesta globalització informativa, és a dir, l’emoció d’un també la pot viure un altre a través de diferents recursos tecnològics. No podem confondre, però que de la mateixa manera es puguin adquirir coneixement.
Defensa l’aula sense murs, ja que no només s’aprèn a classe. No tot s’aprèn a l’escola. L’escola no només ha d’ensenyar a llegir i escriure sinó que també ha de saber ensenyar a saber distingir la realitat de la ficció. Com diu a l’Aldea Global no només s’ha d’ensenyar a llegir i a escriure.
L’enfocament de McLuhan
Quin era el particular enfocament de McLuhan? Essencialment, podria dir-se que no tenia cap. L'aproximació de McLuhan a un determinat problema partia de negar un punt fix, ja que la comprensió requereix sempre, per a ell, un enfocament multidimensional. Amb total llibertat, els seus escrits no tenen argumentacions complexes o de cap tesi que es desenvolupen linealment al llarg de les seues pàgines. En el treball de McLuhan s'aprecia en tot cas una visió parcial de la comunicació com un procés tancat pel que un subjecte agent, l'emissor, comunica una informació a un subjecte pacient o receptor, a fi de modificar el seu comportament. L'enfocament subjacent ignora la dimensió dialèctica del procés comunicatiu (l'emissor i el receptor intercanvien els seus papers, i la comunicació també "informa" a l'emissor), el seu caràcter orquestral (la participació de múltiples actors en qualsevol acte comunicatiu), els comportaments també comunicatius per mitjà dels quals el receptor completa el sentit dels missatges, i en definitiva és incapaç d'articular la relació entre la difusió física d'un missatge (una informació sobre quelcom, la referència), articulat en un llenguatge, i com s'utilitza pels subjectes -individus socialitzats- en els seus comportaments.
La història de la civilització
Segons McLuhan la història de la civilització recorre tres fases:
1. L’estadi tribal
És un període que no està associat amb cap fenomen que ell ja considera tecnològic: la comunicació verbal. Per a ell és tecnologia la creació d'un mitjà que no posseïm quan naixem. McLuhan no es refereix a una llengua com una combinació de fonemes. Ell es refereix a les llengües que compten amb sèries de sons associats a objectes
2. L’estadi de destribalització
El moment clau en què s'inicia un segon estadi de la civilització és la creació de l'escriptura. L'abstracció, la separació i distància dels símbols respecte dels objectes va portar a la civilització a un estat més racional i funcional, on naixen els conceptes d'útil i beneficiós. L'exigència de racionalització que determina l'escriptura produeix un desenvolupament especial de la vista, perquè requereix una organització sistemàtica, visual, del coneixement. El concepte de destribalització no és nou. La divisió que suposa l'escriptura és compartida pel sociòleg Max Weber o per Northrop Frye.
3. L’estadi de retribalització
Suposa una tornada i està marcada per l'aparició dels mitjans tecnològics en l'àmbit de la comunicació. Els mitjans electrònics redescobreixen les facultats eclipsades per la cultura quirogràfica i impresa. La ràdio, com a extensió de l'oïda, i la TV, com a extensió del tacte, tenen la capacitat de trencar els equilibris naturals per a restituir a l'individu la totalitat de les seues sensacions. D'una banda, recreen el contacte oral immediat que va ser típic de la vida arcaica comunitària i tribal. D'altra banda, derroquen les barreres estatals derivades al seu torn dels efectes de l'escriptura i donen cos als projectes de mundialització de la cultura.
7.2. Educació i mitjans de comunicació de masses
7.2.1. De la funció global HOMINITZACIÓ a les tres funcions socials
3 funcions socials trivialitzades
La información enriqueix el coneixement. La gent que llegeix pocno té formació, per tant, només té informació. Aquesta gent no sap distingir els coneixements falsos dels vertaders.
La Mediologia estudia com es transmeten els significats (Regis Debray). Regis Debray és un filòsof i escriptor francès que es centra en l’elaboració d’una teoria general sobre la transmissió cultural i dels mitjans de comunicació. Al 1991 va portar aquest mètode d’anàlisi a la ciència amb llibres com “Curso de la mediología” i “Vida y muerte de las imágenes”
La semiòtica és l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge, però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials on les qüestions d'interpretació són de gran importància
7.2.2. La mediació educadora
Es dóna un procés mitificador de la comunicació de masses, tothom parla del mateix.
Percepció denotativaà Presentació amb imatges à Via racional
Sensació connotativaàLa informació que ens donen té unes connotacions que potser després no ens fixem que les tenen à Via emotiva
Expressió estereotipada à Expressió favorable àAnomia social, no penses el que fas, fas el que et diuen.
7.2.3. Construccionisme amb ordinador: Seymour Papert.
Construccionisme amb ordinador: Seymour Papert. Pioner de la intel·ligència artificial, inventor del llenguatge de programació Logo el 1968. És considerat un destacat científic cognitiu, matemàtic i educador.Contruccionisme amb base psicològicaà Piaget Vigotsky.
Agafa trets característics de Piaget, ja que va ser amb ell 4 anys a Ginebra
i fa una proposta intel·ligent, interessant per als infants. Proposa activitats personals i en equip.
Considera que la pedagogia ha de ser enginyeria. Inventa un sistema amb el que els nens treballin amb ordinadors. Per això inventa un programa gràfic que permetia treballar matemàtiques a partir de la geometria.
Contribucions
- Aplica les teories de Piaget per a desenvolupar un llenguatge de programació d'ordinadors anomenat Logo. Logo funciona como un instrument de treball intel·lectual que permet als alumnes, sobre tot als més petits, construir els seus coneixements, resolent problemes amb els micromons de la tortuga. Logo és una tecnologia que promou el pensament lògic i matemàtic. Avui es considera el Logo la primera tecnologia interactiva d'aprenentatge i de construcció del coneixement.
- Pel seu treball amb Jean Piaget és considerat com un dels seus més destacats deixebles, gracies a qui basant-se en les seves teories sobre el Constructivisme va desenvolupar una visió de l'aprenentatge anomenada Construccionisme.
- Creador del "Epistemology & Learning Research Group" (Grup de Recerca sobre l'Aprenentatge i l'Epistemologia) al Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT)
- Col·labora amb l'empresa LEGO en el desenvolupament d'una joguina programable en LOGO: "Lego Mindstorms".
Obra
La familia conectada. Padres, hijos y computadoras, 1997
7.3. Construir l’aprenentatge personal, no acumular dades
1 intererès 2 rendiment 3 nivell 4 creativitat
personal personal d’aprenentatge d’aprenentatge 
FUNCIONALITAT (Claparède) EFICIÈNCIA EFICÀCIA OPTIMITZACIÓ
MOTIVACIÓ EXIGÊNCIA ESFORÇ ENTUSIASME
Motivar al nen per tal de que augmenti la seva eficiència, mirar en que és bo, una vegada hem arribat a aquest punt, el nivell d’aprenentatge es dóna sol. Actualment es dóna més importància al pas 3, a l’eficàcia.
7.4. Pedagogia narrativa. D’Homer a Tolstoi: Kieran Egan
Kieran Egan és un filòsof contemporani de l'educació, un estudiant dels clàssics, l'antropologia, la psicologia cognitiva, i la història cultural. Professor de ciències i d’educació.
Ell ha escrit sobre temes d'educació i desenvolupament infantil, amb èmfasi en l'ús de la imaginació i la les etapes Intel·lectual (Egan diu enteniment) que es produeixen durant el desenvolupament intel · lectual d'una persona. S'ha qüestionat el treball de Jean Piaget i els educadors progressistes, en particular, Herbert Spencer i John Dewey.
En l'actualitat treballa a la Universitat Simon Fraser. La seva obra principal és la ment educada.
Introdueix les narracions en l’ensenyament de les ciències i defensa tres grans idees: la socialització (Homer), la veritat (Plató), el Naturalisme (Rousseau) i una idea nova: recapitulació (Vigotsky).
MENTES EDUCADAS
Para el autor de este libro, todos los males de la educación proceden de un equívoco heredado, es decir, de tres grandes ideas incompatibles entre sí. ¿Cuál es el propósito de la educación? ¿Formar buenos ciudadanos e inculcar aptitudes y valores adecuados para la vida en sociedad? ¿Dominar ciertos corpus de conocimientos? ¿Desarrollar el potencial único de cada estudiante? Lo cierto es que estos objetivos acaban enfrentándose entre sí en cada nivel del proceso educativo, desde las decisiones curriculares hasta los métodos de enseñanza. Y el análisis de Egan --fresco, claro y totalmente original— se dedica a escrutarlos para elaborar un diagnóstico tan convincente como inesperado. No contento con esto, sin embargo, Egan ofrece una nueva alternativa: la educación debe consistir en aprender a utilizar ciertos «instrumentos intelectuales», como el lenguaje o la alfabetización, que den forma a nuestra comprensión del mundo. Y, a su vez, estos instrumentos generarán las diversas formas que puede adoptar esa misma comprensión: mítica, romántica, filosófica, irónica, etc. Ingenioso, provocador y persuasivo, Mentes educadas ofrece una visión nueva y revitalizadora del incierto panorama educativo de hoy en día. (Contraportada).
En general nuestras escuelas no estan muy bien consideradas hoy en día. Ya he indicado que esta sensación de ineficacia no se debe atribuir a ningún grupo concreto. Sin embargo cuando nos encontramos con un malestar social generalizado, tendemos a buscar a alguien a quien culpar. Gran parte de la literatura popular sobre la educación de los años sesenta señalaba como culpables a los platónicos y a un currículum académico que estaba desconectado de la experiencia de los estudiants y no tenía ninguna relación con su vida. Los críticos neoconservadors de los años ochenta hicieron cargar con la culpa a los seguidores de Rousseau, especialmente a John Dewey. En la experiencia escolar del estudiante medio no ha habido ninguna señal clara de mejora como resultado de estas críticas -o de críticas anteriores- y de la recetas que se han derivado de ellas.
Culpar a Rousseau y a Dewey de la condición de nuestras escuelas, como hacen Bloom (1987) y Hirsch (1987), equivale a culpar a los comeciantes o a los ganaderos por el aumento de los precios de la lana. Rousseau y Dewey han hecho importantes y enriquecedoras contribuciones a nuestra concepción de la educación. (...) El problema no radica necesariamente en la escuela en sí, sino en nuestra concepción de la tarea que creemos debe realizar. (p:54-55)
Vigotsky y Luria distinguieron dos líneas de desarrollo psicológico del niño que son compatibles con el esquema que se perfilará aquí: a una la llamaron "natural" y a la otra, en la que identificaron las principales reformulaciones del funcionamiento mental, le dieron el nombre de "cultural". (p:53-54)
A classe hem tractat de les tres orientacións de l'educació. Egan les veu incompatibles perquè s'imposa una en detriment de l'altra. Els mestres o professors segueixen una o altra, sovint sense sen-ne conscients, sense conèixer-les i sense haber fet una reflexió profunda com ens presneta Egan. Però si al davant de les escoles i instituts hi hagués una direcció estable i una direcció pedagògica els docents s'anirien formant dia a dia en aquesta reflexió que fonamenta la pràctica. Podrien conèixer quan posem l'accent en una o altra orientació i veure com s'han de tenir presents les tres. No són incompatibles; ben al contrari són complementàries de necessitat.
▪ El naturalisme que reclama Rousseau i segueix l'Escola Activa o la Progressive Education,
▪ La culturització i el coneixement de Platon que al segle XX Spranger presenta com a pedagogia de la cultura i de les ciències de l'esperit.
▪ La socialització que d'antic s'ha fet amb la mitologia, amb la religió, després amb narrativa oral i narrativa escrita com Homeros i que al segle XX teoritza Durkheim
Si hem entès que l'humà és tridimensional: cos biològic σομα, la ment que sent o ànima ψυχή i dimensió oberta a l'infinit o esperit πνεῦμα, no podem renunciar a cap de les orientacions i les hem de saber articular amb activitats regulars en la intervenció pedagògica.
L'escola tradicional posava l'accent en aprendre coneixements i era selectiva per als bons alumnes ( és a dir els més capaços però que tenien mitjans econòmics o beca). Després ha seguit una escola no tradicional però que no és l'escola activa amb el grau d'exigència a l'estímul a l'activitat investigadora. Una educació tova com la que domina actualment els nostres escoles. Sempe ha coexistit amb l'escola reproductora de la societat: solament espera dels alumnes que s'habituïn a complir les normes socials.
El professor Egan, de parla anglesa i afincat a Toronto parla de Dewey com a seguidor de la concepció de Rousseau però coneix poc el moviment de l'escola Activa d'Europa de Ferrière, de Decroly, de Langewin i Wallon, de Kerschensteiner... I vaig poder comprovar personalment que no coneixia ni el nom de Célestin Freinet. Tots aquests pedagogs esmentats van organitzar sistemes pedagògics que alhora tenien en compte el desenvolupament natural i psicològic de l'infant, el preparaven per participar en la societat amb pràctiques de republica escolar o assemblea (socialització no reproductiva sinó participativa) i per la via de la descoberta inicial volien deur els infants i joves al màxim coneixement i cultura, tots oberts a l'enriquiment personal de l'esperit.
Célestin Freient és el millor exemple. Desenvolupa els mètodes naturals de lectura, escriptura, dibuix i càlcul. Però incorpora la instrucció programada, l'estudi de països amb intercanvi entre escolars i la resolució de problemes reals formulats matemàticament. Malgrat ser un home de concepció materialista dóna una especial importància a la contemplació de la natura, a la creació artística, i al compromís ètic per fer bé la feina i polític per la contribució cívica i la pau. La pedagogia Freinet integra mol bé ls tres dimensions perquè organitza l'escola amb temps de trebal personal creatiu, de treball en equip cooperatiu, i de vida comunitària en una realitat social.
Atès que actualment l'orientació més abandonada és la platònica, l'orientada a la cultura i a l'excel·lència, el desenvolupament del professor Egan explicant els instruments cognitius i les formes de comprensió és una gran aportació.
Comprensió somàtica des del naixement (intensa i quasi única fins els 6 anys) però que es manté tota la vida (penseu actualment en cuina d'autor), especialment quan arriba la vellesa.
Compensió mítica ( pòpia de 7-14 anys però que persones mantenen tota la vida)
Comprensió romàntica (explosiva entre 13-18 anys)
Comprensió filosòfica (a partir dels 16 any i tota la vida si es conrea)
Compensió irònica ( a partir del 40 anys? quan s'afronten contradiccions i desenganys)
7.4 Entorn social – cultural ambiental:
El mestra processa l’informació dels mitjans de comunicació i amb això actua sobre classe. D’acord com entén la societat ho aporta a les clases. El comportament del professor es molt important, el professor en aquest moment influeix sobre l’alumne i l’alumne es comportarà com a tal, tot i que també depèn de la base i educació de casa seva.
No s’acaba amb l’aprenentatge sinó amb persones que han evolucionat positivament. El que és important es que ell faci un entorn cultural personal, seguir aprenent més enllà de l’escola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario