Sistema escolar de Catalunya LEC 2009, sistema escolar d’Espanya LOE 2006.
Derivat de l’estatut de Catalunya/2006 que ha estat impugnat i retallat pel tribunal constitucional:
- - amb membres recusats.
- - Amb membres amb mandat finalitat
- Més de tres anys per entendre sentència.
La Llei d'educació de Catalunya (LEC) va ser posada en vigor el 17 de juliol de 2009 en mans de la Generalitat de Catalunya, sent la primera llei d'educació de Catalunya i amb l'objectiu de donar resposta a les necessitats educatives de la societat catalana. Si més no, el sistema escolar de Catalunya és un subsistema del sistema escolar d'Espanya (Lei Orgánica de Educación, LOE 2006) i, a l'hora, es deriva de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006 que permet a la Generalitat desplegar per llei un model educatiu propi que amplia les seves competències en l'àmbit educatiu, determinant el dret d'accedir a una educació de qualitat en condicions d'igualtat. Resoonent a l'Estatut, la Generalitat ha d'establir un model educatiu d'interès públic que garanteixi aquests drets i respongui a la canviant societat actual. Sistema dimensió col·lectiva de la pedagogia s’expressa amb finalitats polítiques
Els principis de la LEC són:
▪ Educació, dos conceptes: Equitat i excel·lència
Equitat com a igualtat d'oportunitats d'acces i de promoció.
Excel·lència com a principi de qualitat del sistema educatiu
Aquests dos conceptes garanteixen la llibertat, l'esforç i la convivència com a eixos bàsics de la ciutadania catalana.
• Educació, una cultura comuna: Assoliment de la cohesió social i la identitat compartida.
Cohesió social: l'escola ha de transmetre uns principis cívics comuns
identitat compartida: llengua i cultura catalana com a eixos d'aquesta identitat compartida per adhesió.
La LEC estableix quatre drets dels quals disponen i haurien de fer us tots els centres educatius per tal de desenvoluparse correctament. Aquests són:
Ambdós lleis es basen en atorgar als centres educatius un cert grau d'autonomia, en els aspectes directius, en marcar una avaluació obligatòria de mestres, directors i alumnes, i en la supervisió.
El centres educatius segons la LEC han de tenir:
Direcció: L'accés a la direcció escolar ha estat un motiu permanent d'interès de GROC. La raó és ben senzilla: els directius són un factor clau de la millora del sistema. Perquè hi hagi millorar cal que els centres es dotin de bons equips directius, la qual cosa posa de manifesta la importància del procés d'accés al càrrec. Són múltiples els factors a tenir en compte: l'adequació del model d'accés al perfil directiu desitjat; les motivacions i els estímuls que empenyen els docents a assumir un càrrec directiu; la conveniència de fomentar la continuïtat i alhora possibilitar el canvi; les concepcions i idees prèvies dels candidats en relació al model; el grau de dependència o d'autonomia en relació al suprasistema, l'autopercepció com a agents de participació i de cohesió de la comunitat educativa; la formació (el tipus i els objectius que han de presidir-la), l'elaboració del Projecte de Direcció,... Tot plegat dóna lloc a una realitat complexa, que es du a terme d'una manera singular a cada context.
Autonomia: Els canvis socials i culturals succeïts en els últims anys al nostre país, a més de la globalització, han transformat els costums i valors de la societat espanyola. La nova situació social i educativa de la nostra societat, ens porta a aprofundir sobre la qualitat educativa, que no s'ha d'entendre en un sentit restringit sinó d'una manera global.
L'ampliació de l'espai educatiu fa necessària una nova visió de l'organització escolar. Els centres deixen de ser homogenis i s'enfronten a noves situacions educatives. El projecte de qualitat educativa ens ha de servir per afrontar els actuals reptes de l'educació, amb el suport de l'organització, els procediments i els continguts educatius. Ens ha de permetre donar una resposta eficaç a les necessitats que se'ns plantegin a tots els sectors implicats en l'educació.
Els centres han de ser l'escenari en el qual la qualitat educativa ha de concretar i desenvolupar-se, així com el lloc on plantejar els problemes i buscar les solucions. Com que els centres cada vegada més heterogenis, la qualitat depèn molt del seu entorn i de les característiques de la seva comunitat educativa.
El concepte d'autonomia dels centres és relativament modern i el trobem estretament vinculat al moviment de descentralització de les polítiques educatives en el nostre país i en molts estats del nostre entorn.
Definir l'autonomia en educació és una tasca complexa, delimitar el terme en els camps educatius que li són propis, obliga a precisar la qüestió des d'enfocaments molt diferents.
Entenem com autonomia dels centres educatius, la facultat per organitzar i desenvolupar l'acció educativa de manera coherent amb els acords i directrius del Projecte Educatiu de cada centre.
S'ha de centrar en els propis límits que les administracions educatives posen en la regulació i intervenció del sistema educatiu i emprendre polítiques que atorguin més protagonisme als centres escolars.
D'altra banda, no és menys cert que en les societats actuals l'educació s'ha convertit en un servei públic fonamental.
L'autonomia dels centres suposaria, d'aquesta manera, la necessitat d'assumir el compromís de "retre comptes" als òrgans interns del centre, a l'administració educativa ia la pròpia societat.
Per als centres l'acceptació de l'autonomia suposa tot un repte, al dotar-se d'un instrument que els atorga més responsabilitat institucional amb l'objectiu final de tractar de millorar els resultats escolars. Podrien establir el seu propi model organitzatiu, el que millor s'adapti al seu projecte educatiu ia les peculiaritats del seu alumnat.
L'autonomia dels centres s'ha d'entendre com la capacitat per decidir, administrar i gestionar lliurement el seu programa d'acció i els seus recursos, o també la possibilitat per actuar amb un ampli marge de llibertat. Llibertat en les decisions que afecten el mateix.
El que en definitiva caracteritzaria a un centre educatiu que gaudeixi d'autonomia serà la peculiaritat i identitat del seu propi pla o projecte educatiu. Així "l'autonomia podria considerar com un principi bàsic en el funcionament d'un centre" (Gento, S., 1999).
Però la consolidació de l'autonomia només pot fer des del reforçament de la participació, entesa aquesta com la intervenció activa i responsable dels sectors implicats.
Per a l'Administració educativa, autonomia té un significat de descentralització. Però el significat d'aquest terme varia segons els agents educatius implicats.
Per l'entorn social el terme té un altre significat; per a les famílies, l'autonomia comprèn la llibertat d'elecció d'un tipus de centre educatiu que respongui a les seves expectatives.
Per als docents el terme expressa la possibilitat d'intervenir directament en el procés d'ensenyament; pot ser formant part d'un projecte organitzat i també es pot referir a la llibertat individual per actuar en el procés d'aprenentatge: es podria considerar equivalent a la llibertat de càtedra.
Per als centres el concepte inclou la independència per intervenir institucionalment adaptant el procés d'ensenyament a la demanda dels alumnes i famílies, mitjançant l'elaboració de projectes consensuats, la implantació de models d'organització i la gestió dels recursos econòmics.
La LOE recull els principis bàsics de l'autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió econòmica dels centres, es compromet a dotar-los de recursos, manté les competències mínimes dels centres sobre el desenvolupament del currículum, obliga a consensuar les mesures i projectes educatius, promou la participació i l'atenció a la diversitat, garanteix una equilibrada distribució dels alumnes, deixa llibertat en la gestió i organització del centre en el pla econòmic, tot això limitat sempre per uns mínims fixats per l'Administració. Que aquests mínims siguin més o menys restrictius queda a costa del desenvolupament normatiu de la pròpia llei, de l'aplicació dels recursos econòmics necessaris i de la intervenció de les diferents comunitats autònomes, que podran dirigir les seves competències en diferents direccions.
Saber que l'autonomia escolar és un aspecte important de les reformes educatives no significa que sigui una tasca fàcil el poder assolir-la. Cal no oblidar que el vocable "autonomia" és d'origen grec i en la seva composició s'identifiquen dues expressions, "actuacions", que significa "per si mateix", i "nomos" que significa "llei".
Defensem l'autonomia dels centres escolars com un dels instruments més importants per millorar la qualitat i possibilitar així l'adaptació als diferents contextos dels centres.
Però cal recordar que autonomia no equival a autarquia. La major part dels països avançats estan fent progressar l'autonomia dels centres en el sentit de concedir més possibilitats d'actuació. Creiem que totes les actuacions orientades a la millora de la qualitat, reforcen l'autonomia.
Una major autonomia dels centres porta necessàriament a un augment de la responsabilitat i, per tant, la necessària posada en marxa de procediments adequats d'avaluació.
Un centre que s'organitzi autònomament haurà de responsabilitzar de les seves decisions i necessita conèixer si està actuant adequadament. Ha de valorar la bondat i l'eficàcia dels projectes acordats, el bon funcionament dels processos que els desenvolupen i els resultats obtinguts per tal d'anar adaptant-los i millorant-los contínuament.
Però també les administracions educatives han de vetllar pel bon funcionament de cada un dels centres en particular i del conjunt del sistema educatiu. El procés de millora de l'ensenyament, que ha de ser una preocupació permanent de tots els responsables educatius, exigeix conèixer el funcionament i el resultat de totes les mesures establertes, els projectes endegats i les decisions adoptades
Els centres educatius disposen d'autonomia [LEC: 90.1] en els àmbits pedagògic [LEC: 97]
L’autonomia pedagògica és la manera d’ensenyar d’organitzar, si es fa per matèries, s’organitzen en l’ensenyament
L’avaluació educativa: està molt marcada per totes les lleis.
La podem agrupar en tres nivell:
- 
Sistema de valoracions: centre educatiu
equip professional
organització
ensenyament-aprenentatge
grup-classe
alumne
La fletxa significa que va de baix cap a dalt. Primer s’avalua l’alumne, després miren el conjunt del grup classe i poden veure els problemes grupals idesprés arriba l’aprenentatge, segons un model avaluem l’organització (tallers, horaris...) després l’equip professional
- Avaluació:
· Interna, ells s’autoavaluen.
· Externa tècnica, la fa un inspecció.
· Social, el consell escolar, pares, ajuntament, conserge, membres de la neteja fan una avaluació social. És com n’estan de contents els pares, usuaris... és una avaluació subjectiva.
- Avaluació de sistema: és el que fa el consell d’avaluació superior del sistema educatiu de Catalunya. Instituts públics i col·legis privats, els alumnes faran unes proves per saber el rendiment del conjunts escolar.
mostres, indicadors, proves estandaritzades,qüestionaris.
PATRÓ D’AVALUACIÓ:
És la millor manera de tenir una idea clara per veure el que avaluo.
Hi ha unes entrades i hem de fer un anàlisi. Les unitats operatives (alumnes, professors, mitjans diners...)surten alumnes amb resultats (els que expliquen, parlen.. i els que no) es pot analitzar des del punt de vista legal es pot dir si es compleix o no es compleix la normativa. Un espai organitzatiu un espai pedagògic i un espai econòmic.
Primer l’eficiència, és el valor afegit, mirem el rendiment de l’alumnat i després l’eficacia.
El Govern català va aprovar el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius. Com gairebé totes les normes que dicta l’Administració, aquesta també està generant no poca polèmica. El concepte d’autonomia aplicat als centres escolars no té un significat unívoc i per tant, cadascú en fa la interpretació que el seu criteri i lliure albir li donen a entendre. El tema ve de lluny.
Als anys vuitanta la política educativa era fortament centralitzada, amb un currículum dissenyat per experts, sovint allunyats de les aules, que calia executar de manera uniforme en tots els centres educatius. Cap als noranta es va posar els centres docents com a nucli d’una nova estructuració organitzativa basada en un control descentralitzat. És una època de delegació de competències en instàncies més locals del sistema educatiu. Paral•lelament, però, pren força arreu el concepte de l’assoliment de resultats basats en estàndards per part dels alumnes, que a casa nostra ha tingut un ressò mediàtic notable amb la publicació dels resultats de les proves PISA, les proves de sisè o les avaluacions de diagnòstic del Ministeri d’Educació. Es tractava d’un primer grau de descentralització organitzativa acompanyada d’una nova recentralització dels objectius i competències que tot l’alumnat havia d’assolir.
L’avaluació del sistema ens ha facilitat informació abundant que no tothom ha interpretat de la mateixa manera i que molts cops l’únic que ha aconseguit és incidir més encara en el desprestigi de l’educació. Ens trobem ara en el desenvolupament del que preveu la Llei Orgànica d’Educació de 2006 i la Llei Catalana d’Educació de 2009: l’aprovació de normes legals que tenen com a element nuclear l’opció decidida perquè sigui en l'àmbit del centre i de la seva direcció on se situï el nucli de la presa de decisions. Amb totes les seves febleses i oportunitats. Amb la il•lusió dels més innovadors i amb les precaucions dels més conservadors. Amb la possibilitat d’introduir dinàmiques pròpies dels àmbits mercantils i empresarials i d’orientació als usuaris/clients però també amb la facilitació d’implementar dinàmiques de canvi i d’innovació.
Un centre educatiu d’aquestes característiques no pot ser compatible amb la capacitat desmesurada de generació de normativa per part de l’Administració. Ni totes les escoles, col•legis i instituts han de rebre els mateixos recursos ni han de comptar amb plantilles estandarditzades de professorat i altres professionals de suport a l’educació. Si el centre escolar esdevé un lloc estratègic per al canvi i l’objectiu és la millora dels aprenentatges per part dels alumnes en un context en què el control burocràtic ha quedat enrere, els elements clau a considerar són, des del meu punt de vista, una direcció professional, amb lideratge pedagògic i amb capacitat de prendre les decisions oportunes; una atenció preferent pel que passa a les aules en l’exercici de l’acció docent, centrant-nos en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge en particular; i en una avaluació sistemàtica dels agents que intervenen en tot el procés; en especial, de la funció docent del professorat. Amb totes les garanties que calgui, òbviament.
AVALUAR ANALITZANT VARIABLES O INDICADORS:
El producte són els resultats, en termes de nota, cultura, persones contentes, beneficiaries.
Grups d’interès són grups amb perspectives diferents.
España
1970 Es va establir l'avaluació d'alumnes contínua
1984 Es va establir l'avaluació del grup-classe: inicial o diagnòstica, formativa i sumativa
Catalunya
1997 Es va establir l'avaluació de centre: interna, externa i de sistema. Lo mateix que abans.
2001 es van establir proves de Cb10 i Cb14. Són un instrument calibrat. No hem de suspendre per les proves.
Supervisió. L’Administració educativa de la Generalitat regula, planifica, ordena, supervisa
i avalua el sistema educatiu.
D'altra banda, el concepte rendiment de comptes comporta el rendiment del resultats, la feina feta i la millora dels estudiants. El seu sinònim en anglès és accountability.
Centres que exerceixen la autonomia pedagògica, compleixen amb el currículum que marca el país perquè és una garantia per als ciutadans (Decroly, Horitzó).
Organització va més enllà de la pedagogia (horaris, espais) demana aspecte organitzatiu, departaments tancats i clàssics a secundaria, no apliquen l’autonomia que haurien d’aplicar.
Responsiveness capacitat de donar resposta als problemes que es plantegen i pendre les decisions adecuades.
Accountability Com més capacitats més comptes de resultat.
Aquests dos conceptes són complentaris, com més responsiveness més accountability.
EUROPEAN FUNDATION QUALITY MANAGMENT:
La Fundació Europea per a la Gestió de la Qualitat (en anglès, European Foundation for Quality Management, EFQM) va ser fundada el 1988 pels presidents de les catorze grans companyies europees, amb el suport de la Comissió Europea. El 2011 es van registrar al voltant de 500 organitzacions, des de multinacionals o importants companyies d'àmbit nacional fins a universitats i instituts de recerca. La Fundació assumeix el seu paper com a clau en l'increment de l'eficàcia i l'eficiència de les organitzacions europees, reforçant la Qualitat en tots els aspectes de les seves activitats, així com estimulant i assistint el desenvolupament de la millora de la qualitat.
Com a part d'aquest estímul, l'EFQM (una fundació localitzada a Bèlgica) atorga cada any el Premi Europeu a la Qualitat, utilitzant com a criteri de decisió el Model d'Excel · lència EFQM.
L'impuls per fundar aquesta poderosa xarxa d'administració va ser la necessitat de crear un marc de treball per a la millora de la qualitat, tenint com a referències els models Malcolm Baldrige dels Estats Units i, sobretot, el Premi Deming al Japó, però adequat a les necessitats del context europeu.
Els presuposits només 50% i el resultat també 50%.
